Richard Learoyd o la “simplicitat” d’un geni

Dissabte per la tarda, vaig estar fent una inmersió dins de la obra de Richard Learoyd. Jo fins ara, desconeixia la faceta d’aquest retratista i fotògraf amb càmera fosca. Bé, s’ha de dir que era totalment desconegut per a mi i gràcies a la Fundació Mapfre, he tingut la oportunitat de gaudir de les seves fotografies.

Retrat de Richard Learoyd. Fundació Mapfre Barcelona. Juny 2019

Per aquells que ens agraden els retrats, entrarem com en un altre dimensió. No nomès per la qualitat i bellesa imperfecta, també per la manera que han sigut creats: amb el mètode la càmera obscura, un sistema “senzill” de recollir la llum i positivar-lo directament sobre un paper fotosensible. Un cop feta la fotografia, ràpidament al laboratori a tractar-la químicament. No hi han ni negatius, com s’ha recollit la llum així surt. Els que hem treballat a laboratori ens podem fer una idea de lo complex que és treure una imatge així:

El que més m’ha agradat, es el romanticisme que desprenen les imatges, imatges que per un altre banda son grans, força grans, 1 metre o 1 metre i mig. Al ser fet amb la càmera obscura, l’exposició pot durar des de uns quants segons fins a minuts. Imagineu-vos estar totalment quiets dos minuts, aguantant la respiració. Quan coneixem aquesta variable de temps, entenem el perquè tenen la mirada com perduda i el cos relaxat, si no seria molt difícil d’aguantar. Richard treballa amb una idea molt clara i preconcebuda del que vol fer, quin vestuari tria,  o absència de roba,  posició…

Natures mortes i nu son dues més de les especialitats que ha treballat.  Les natures mortes son impressionants, com la imatge It’s about time, ja es hora.

It’s about time

En aquesta fotografia de nu,

podeu veure la “imperfecció”,  no se si casual o provocada del desenfocament del cos de la model. També podeu veure un grid (unes línies verticals i horitzontals), aquests són les que estan enfocades, per aixó em fa pensar que la “imperfecció” va ser feta expressament

A l’exposició se’ns va explicar que es pot estar 8 hores al dia amb el o la model a estudi per aconseguir les imatges, i en algunes ocasions més d’un dia. La realitat és que al ser una imatge única, la repeteix si no aconsegueix el que té en ment.  I per acabar us deixo un video del propi autor, on personalment ens explica el seu treball, les seves impressions,  i recomanar-vos que aneu a veure-la. Teniu temps fins al proper mes de setembre de 2019

 

Fotografies vives, amb contingut

Com la fotografia per a mi es passió, passió tranquil.la i pausada, estancar-me en fer fotografies del mateix tema sempre, m’avorreix una mica. Si us fixeu, o aneu seguint el meu portafoli, veureu que les imatges no toquen sempre el mateix tema, i que les vaig variant sovint, ja que em dóna la sensació que si no m’estic estancant i no avanço.

Degut a aquesta inquietut personal d’avançar, vaig observant i mirant, i llegint, diversos llibres de fotografia. Compro, o moltes vegades, “abuso” :-), de l’extens catàleg de la biblioteca de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, la biblioteca Agustí Centelles.  És una biblioteca municipal dedicada a la fotografia, ja us podeu fer una idea de la gran quantitat de material de lectura i observació que disposa.

Altrament, també compro llibres de fotografia, especialment quan vaig a una exposició i surto amb la ment plena d’idees. El darrer llibre que recordo haver comprat es el de Marianne Breslauer,

fotògrafa d’ascendència lueva i nascuda a Alemanya. Les seves fotografies, són de fotografia de carrer, encara que també estàn a prop de la antropologia (suposo sense una pretensió directa), ja que va fotografiar diversos tipos de persones, diferents classes socials, pel simple detall de tenir un record on viatjava. Va estar a Catalunya i al Pais Basc on va deixar petjada fotogràfica de la seva estada.

La llàstima és que per motius personals i familiars no es va dedicar molts anys a la fotografia, és va dedicar entre 1927 i 1938, ja que va haver d’exil.liar-se amb motiu de l’arribada del nacionalsocialisme, al 1933. Les fotografies que ens han arribat als nostres ulls, ha sigut gràcies a la generositat dels fills, ja que tenien un llibre de la seva mare, editat de forma íntima i personal, i van decidir que s’havia de compartir amb el públic perquè el treball de Marianne no quedès guardat en un calaix.

Més informació i imatges:
https://bit.ly/2KDMNfj
https://bit.ly/31lE2wa

Aquest fet de llegir biografies d’altres i mirar les imatges, em dona ales i inspiració per anar ampliant el meu portafoli