Avui, avui dilluns dia 30 de setembre (i amb unes temperatures excepcionalment altes per l’època) he llegit un article – Exposeu les criatures al cinema mut – on l’autor – Àlex Gutiérrez explicava que als nens no els hi fa falta que el cinema tingui àudio de veu per entendre la pel·lícula, amb la imatge li és suficient, només activant la seva imaginació. En fotografia, passa quelcom similar. No fan falta ni explicacions (o no haurien d’haver-hi explicacions addicionals), amb la contemplació de la imatge ha de ser suficient, cadascú ha de treure les seves conclusions, o si volem dir-ho d’una manera més simple, gaudir en silenci de la imatge.
Barcelona, és una ciutat en l’àmbit cultural, on és programen tantes activitats que a vegades alguna se’ns queda fora del tinter. Una de les que vaig tenir l’oportunitat de veure ahir, va ser l’exposició El Barri Perdut, organitzada per l’Associació de Festes de la Plaça Nova i comissariada per Lluís Gelis, Xavier Cordomí, Montserrat Castells i Anna Garcia.
Aquesta exposició és una seqüència feta amb molta estima (es nota que els gestors i comissaris de la mateixa estimen el seu barri), i ens ofereix un viatge en el temps per conèixer com era la Plaça Nova de Barcelona abans de la seva obertura cap a La Via Laietana, l’avinguda Francesc Cambó i el Mercat Municipal de Santa Caterina.
Us animo a veure-la, al Pati Llimona, espai sense barreres arquitectòniques, fins al dia 25 d’Octubre de 2019. Coneixereu com la piqueta va obrir un forat físic (i emocional) i va destruir una forma de vida molt popular, vida popular que avui en dia ha desaparegut totalment. La plaça tenia, per dir-ho així subplaces on la vida comercial i popular era força intensa, i per què ens fem una idea, quantes botigues de tota la vida queden a la zona, com abans de la modificació urbanística? Cap ni una. Un detall més que no es progrés, sinó gentrificació pura. Queda dit.
Dissabte per la tarda, vaig estar fent una inmersió dins de la obra de Richard Learoyd. Jo fins ara, desconeixia la faceta d’aquest retratista i fotògraf amb càmera fosca. Bé, s’ha de dir que era totalment desconegut per a mi i gràcies a la Fundació Mapfre, he tingut la oportunitat de gaudir de les seves fotografies.
Retrat de Richard Learoyd. Fundació Mapfre Barcelona. Juny 2019
Per aquells que ens agraden els retrats, entrarem com en un altre dimensió. No nomès per la qualitat i bellesa imperfecta, també per la manera que han sigut creats: amb el mètode la càmera obscura, un sistema “senzill” de recollir la llum i positivar-lo directament sobre un paper fotosensible. Un cop feta la fotografia, ràpidament al laboratori a tractar-la químicament. No hi han ni negatius, com s’ha recollit la llum així surt. Els que hem treballat a laboratori ens podem fer una idea de lo complex que és treure una imatge així:
El que més m’ha agradat, es el romanticisme que desprenen les imatges, imatges que per un altre banda son grans, força grans, 1 metre o 1 metre i mig. Al ser fet amb la càmera obscura, l’exposició pot durar des de uns quants segons fins a minuts. Imagineu-vos estar totalment quiets dos minuts, aguantant la respiració. Quan coneixem aquesta variable de temps, entenem el perquè tenen la mirada com perduda i el cos relaxat, si no seria molt difícil d’aguantar. Richard treballa amb una idea molt clara i preconcebuda del que vol fer, quin vestuari tria, o absència de roba, posició…
Natures mortes i nu son dues més de les especialitats que ha treballat. Les natures mortes son impressionants, com la imatge It’s about time, ja es hora.
It’s about time
En aquesta fotografia de nu,
podeu veure la “imperfecció”, no se si casual o provocada del desenfocament del cos de la model. També podeu veure un grid (unes línies verticals i horitzontals), aquests són les que estan enfocades, per aixó em fa pensar que la “imperfecció” va ser feta expressament
A l’exposició se’ns va explicar que es pot estar 8 hores al dia amb el o la model a estudi per aconseguir les imatges, i en algunes ocasions més d’un dia. La realitat és que al ser una imatge única, la repeteix si no aconsegueix el que té en ment. I per acabar us deixo un video del propi autor, on personalment ens explica el seu treball, les seves impressions, i recomanar-vos que aneu a veure-la. Teniu temps fins al proper mes de setembre de 2019
Recupero aquest retrat. Em fa particularment gràcia i emoció recuperar-lo, ja que va ser fet en una època on tenia més capacitat de creativitat al tenir muntat un estudi fotogràfic. Ara estic esperant èpoques més bones per tornar a muntar un “xiringuito”. D’aquella temporada vaig organitzar sessions de retrat. Una de les que recordo amb més estima va ser uns retrats de Yumi, una noia catalana – japonesa, una combinació cultural molt interessant, pare català casat amb mare japonesa. Les voltes que arriba a donar la vida de les persones 🙂
Yumi
Yumi, va venir acompanyada de la seva mare, que la va a ajudar a posar-se el kimono. Jo no tenia coneixement de lo complex i un xic laboriòs que era posar-se’l. De fet, necessita ajuda, ja que son diverses capes plegades, doblegades. I aquesta és la foto que més estima tinc, el somriure relaxat i tímid de Yumi vesteix molt bé , al igual que el seu kimono.
Com la fotografia per a mi es passió, passió tranquil.la i pausada, estancar-me en fer fotografies del mateix tema sempre, m’avorreix una mica. Si us fixeu, o aneu seguint el meu portafoli, veureu que les imatges no toquen sempre el mateix tema, i que les vaig variant sovint, ja que em dóna la sensació que si no m’estic estancant i no avanço.
Degut a aquesta inquietut personal d’avançar, vaig observant i mirant, i llegint, diversos llibres de fotografia. Compro, o moltes vegades, “abuso” :-), de l’extens catàleg de la biblioteca de l’Antiga Esquerra de l’Eixample, la biblioteca Agustí Centelles. És una biblioteca municipal dedicada a la fotografia, ja us podeu fer una idea de la gran quantitat de material de lectura i observació que disposa.
Altrament, també compro llibres de fotografia, especialment quan vaig a una exposició i surto amb la ment plena d’idees. El darrer llibre que recordo haver comprat es el de Marianne Breslauer,
fotògrafa d’ascendència lueva i nascuda a Alemanya. Les seves fotografies, són de fotografia de carrer, encara que també estàn a prop de la antropologia (suposo sense una pretensió directa), ja que va fotografiar diversos tipos de persones, diferents classes socials, pel simple detall de tenir un record on viatjava. Va estar a Catalunya i al Pais Basc on va deixar petjada fotogràfica de la seva estada.
La llàstima és que per motius personals i familiars no es va dedicar molts anys a la fotografia, és va dedicar entre 1927 i 1938, ja que va haver d’exil.liar-se amb motiu de l’arribada del nacionalsocialisme, al 1933. Les fotografies que ens han arribat als nostres ulls, ha sigut gràcies a la generositat dels fills, ja que tenien un llibre de la seva mare, editat de forma íntima i personal, i van decidir que s’havia de compartir amb el públic perquè el treball de Marianne no quedès guardat en un calaix.
Ahir vaig veure a Filmin, la pel.licula Ida de Pawel Pawlikowski, una interessant posada en escena, no nomès pel tema (bastant dramàtic, s’ha de puntualitzar), també per la fotografia, la distribució fotogràfica de les imatges a les seves seqüències, així com la il.luminació, fa que estiguem atents a tota la història. Mostraré unes quantes imatges perquè poguem analitzar-les, i veure aquesta manera de treballar tan ben aconseguida.
Escena de la película Ida de Pawel Pawlikowski. Llum zenital
Una il.luminació zenital que no deixa indiferent, al igual que la il.luminació de tota la película. A simple vista és bastant senzilla, nomès necessita un control exacte amb fotòmetre per evitar que altres parts de la escena quedin en segon pla a nivell lumínic. Podria ser que per la banda dreta de la columna, i a la dreta de la petita espelma haguès posat també alguna finestra de llum per fer l’ambient més íntim.
A exteriors ja és més complicat, o es porta un canó de llum molt ben tamitzat o aprofita la llum real d’un dia emboirat o tot a la vegada. Em sedueix no saber 100% com ho va fer, ja que m’obliga a pensar i estructurar com haurà fet l’esquema de llum, per mirar d’adaptar-lo algun dia a les meves imatges. No direu que aquesta escena no emociona, la composició, i la llum ajuden molt a entrar en escena, un personatge pregant i l’altre esperant pacientment que acabi.
Les dues següents imatges, no nomès juguen amb la llum, també juguen amb la composició de càmera, molt trencadora i valenta, m’agrada moltíssim aquests espais “negatius” o “claustrofòbics” que va servir el director, Pawel Pawlikowski.
Ens fa entrar en una intimitat que no gosaries fer-ho si estiguessis present. M’agrada molt a la primera imatge com afegeix certs elements que no destorben, al contrari, com la part de la porta difuminada que ajuda a situar el personatge dins l’espai. El director fa servir bastant aquest “efecte” d’espai “negatiu” i “molest” per complementar les imatges.
El cinema ens ajuda a ser millors fotògrafs, si les pel.lícules compten amb uns directors i directors de fotografia amb un punt de vista molt especial, com és aquest cas.
No us agradaria veure el film i gaudir com jo ho vaig fer ahir?
La fotografia, com d’altres vessants artístiques, té un component emocional, com per exemple la literatura. La diferència entre la fotografia i la literatura i si m’apures la pintura és la captura d’un instant, molt vincul.lat a les emocions o el moment en el que qui fa la fotografia és troba. Una fotografia seria una frase de la novel.la, una pinzellada de tota la pintura. Al marge de gustos personals, fotografia clàssica”,m’agrada moltíssim quan una persona és fica en un paper o rol, i nomès per un dia. Treballar amb persones (fixeu-vos que ja no he escrit models) és molt gratificant, primer per la gran varietat de “personatges” que es poden arribar a construir.
El més maco de tot es, que quan es fa una cosa per amor a l’art, sense pressa, sense pressions, el treball final és molt satisfactori.
Hi ha qui viu la fira des de dins.
Hi ha qui va a gaudir del moment, qui va a construir una història i un record passejant pels carrers.
Estic content d’aquesta imatge, ja que el dia de la Fira Modernista de Terrassa, és molt, molt complicat aconseguir una fotografia com aquesta. S’ha fet tan coneguda la fira, que tothom és volca, i com molts tenim càmera, és un xic complicat fer-se pas entre tants objectius, cossos i mòbils.
Camino força pels carrers de Barcelona, i porto sovint la càmera a sobre, la fotografia de la ciutat està molt present dins del meu treball. No publico massa fotografies de la ciutat, a no ser que tingui un fil conductor, o estigui inspirat aquell dia per algun fet en concret.
Aprofito aquest comentari anterior, per compartir unes imatges que em va fer pensar, com viuen els “guiris” la nostre ciutat. És un treball inacabat, perquè pot ser tan extens com personalitats diferents ens visiten. Com a mostra, unes petites seqüències.
La primera seqüència és que la Rambla de Barcelona ha de ser un destí obligatori, si o si. Normalment, com és el cas de la primera fotografia de la sèrie, La Rambla de Barcelona, es un espai de pas, de mobilitat amunt i avall, pocs decideixen quedar-se a mirar detalls, com el Teatre del Liceu, o la Casa Beethoven o La Virreina (de moment veïnes). Tots arriben a la Rambla Santa Mónica, per fer-se una fotografia amb les estàtues de la Rambla, pagant aixó si, unes monedes. Si seguim estudiant que fan els visittants a la ciutat, ens trobem un munt de “selfies”. Aquesta moda d’autofografiar-se per “presumir” que has estat a Barcelona, és una mica -per no dir bastant impostada -. Em recorda una mica a les publicacions que molts, molts fan a Instagram. Mostrar una “falsa sensació de felicitat” a les imatges, no entenc quina dèria de mostrar que son molt feliços, saltant, brincant, menjant… Una de les que em va fer més gràcia d’aquest postureig és la cinquena fotografia, la dels orientals, fent-se una selfie a distància al recinte de l’Hospital de Sant Pau
Espero que algun dia aquesta moda sigui passatgera i valorin i respectin la ciutat pel que és, i no en el que s’ha convertit. Sort que algú (la darrera imatge de la sèrie), es dedica a recordar culturamente la ciutat, al menys una mica.
Ahir migdia, aprofitant que havíem de quedar amb un amic i company de fatigues de tennis-taula, aquest ens va ensenyar el lloc on treballa, la Cofradia de pescadors de Barcelona. El motiu real per quedar va ser que li haviem de signar uns exemplars de la darrera novel.la, escrita per Sílvia Jané. Però primer vàrem caminar per dins la cofradia.
Cofradia de Pescadors. Moll del Rellotge
El primer que em va sobtar va ser la poca quantitat de barques de pesca que hi havia amarrades, sent l’hora i dia que era (diumenge a les 13 hores). Ens va explicar que la pesca està passant hores molt baixes d’activitat, perquè ens fèssim una idea, quan ell va començar a pescar hi havia més de 70 barques en actiu, ara, deuen quedar entre 20 o 25.
Embarcacions de pesca encara “vives”
Ja tenia idea i informació, per premsa escrita i TV, que la pesca cada dia està desapareixent una mica cada dia, potser degut a lo dur del treball i a la manca de peix al nostre mar, suposo que una mica per sobre-explotació, o pel canvi climàtic que deu estar fent desaparèixer i/o canviar els peixos d’espai. És una situació complicada, i diria que no té marxa enrere, fa pensar com ens alimentarem d’aqui a uns anys. Mentrestant, gaudim positiva i emocionalment d’un espai que espero duri bastants anys més, al menys a la nostra memòria, i imatges conservades
On hi havia el restaurant El Racó del Mariner, traslladat al Port del Fòrum
Uns dies desprès dels mesos típics de l’estiu, vaig tenir la gran oportunitat de gaudir d’una representació teatralitzada al Barri Gòtic de Barcelona, al bell mig de la Plaça de Sant Felip Neri – un espai molt vincul.lat a la Guerra Civil – una representació organitzada per Mozaika, una entitat que vol mostrar i apropar la cultura jueva a la ciutadania, i allà al mig hi era jo, gaudint d’aquesta cultura de proximitat. No faré extens totes les parts que formàven part d’aquesta representació, ja que si no el post seria massa llarg, em centraré en una de les històries que més em van impressionar, ja que quan van de la mà nazisme i persones, nazisme i jueus en aquest cas, em surt la idea que aixó mai mes, mai més, s’ha de tornar a repetir. Ningú té dret a eliminar cap idea, i menys de forma sectària i violenta a les persones, ningú ha de fugir del seu lloc de naixement i/o procedència perquè a algú se li fiqui al cap que li molesta…, per dir-ho suaument.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Margaret Michaelis, o Margarethe Gross que es el seu nom real, va ser una fotògrafa filla d’una família benestant d’ideologia liberal i jueva. Tota la biografia la teniu a l’enllaç.
Jo el que vull destacar és el bon treball artístic de Mozaika, que ha aconseguit que m’interessi per la vida d’aquesta fotògrafa, que va estar vivint durant uns anys a Barcelona, fugint del nazisme i tenint compromís polític i social durant el seu exili amb la Segona República. Tant ella com el seu marit, Rudolf Michaelis varen entrar en contacte amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya, amb l’arquitecte Josep Lluis Sert entre d’altres. Margaret desprès d’una separació matrimonial, va haver d’afrontar sola l’exili i vàren ser els coneixements fotògrafics els que li van proporcionar feina i poder sobreviure . D’aquesta estada a Barcelona, ens han quedat les seves fotografies.
Jo nomès vull per part meva, fer-vos connectar amb un bocinet d’història de la nostre ciutat. Us recomano llegir-vos la biografia sencera de Margaret.
A tot arreu, o a molts llocs del planeta Terra, els canvis d’estacions meteorològiques són dignes d’admirar, però si mes no, la primavera i la tardor al meu parer són les millors visual i fotogràficament parlant. Abans d’ahir dia 26 d’octubre de 2018 ,vaig anar a veure quin paisatge ens mostrava el Montseny, esperant una gran alegria i no una decepció colorística. I així va ser, res de decepció i molta alegria pels ulls. Abans de continuar amb les explicacions i les imatges, puntualitzar, que dies abans d’anar al Montseny vaig assisstir a una conferència d‘Ignasi Raventós, conferència que no tractava de fotografia de natura, tractava de fotografia de carrer però amb una tècnica particular que vaig intentar aplicar a la fotografia de natura, en aquest cas a la meva passejada pel Montseny i els seus colors preciosos. Us mostro la fotografia (entre d’altres que vaig aconseguir fer) amb aquesta tècnica. La manera de fer (per resumir) va ser mesures les llums i sub-exposar alguns pasos tota la imatge, per aconseguir contrast sense que desaparegui la informació al editar-la a l’ordinador.
Voleu veure més fotografies del mateix dia? I vosaltres, podeu explicar-nos experiències fotogràfiques aquesta tardor? Heu intentat provar tècniques diferents per aconseguir imatges úniques? Si voleu ens ho podeu explicar també. Fins la propera!!!
Dins de la meva inquietut de provar coses noves d’il.luminació (al menys per a mi) aquest matí he treballat una nova imatge per la sèrie Minimalisme. Objectes de vidre, llum de contra i llum natural. Un esquema força senzill i amb un resultat força interessant.
Us explico primer els materials que he fet servir: tres ampolletes de vidre amb un tap de suro, un flaix extern Canon Speedlite 430 EX, un fotòmetre, la rodona traslúcida del reflector 5 en 1, i una canon EOS 50D amb una lent de focal fixe de 85 mm 1.8
Aquesta imatge és mes qüestió de paciència, ja que s’han de seguir una sèrie de pasos. Lo primer de tot és muntar el flaix sobre un trípode i posar-li davant el reflector, per amortir la llum. Desprès posar la càmera i els objectes a fotografiar fent la composició que més ens agradi (jo he fet un parell i al final m’he decidit per editar aquesta).
Per mesurar la llum jo faig servir (sempre que intervingui llum artificial) el fotòmetre. Vaig fent proves de flaix fins que em dona la mesura del diafragma que jo necessito, en aquest cas f8.0. I res mes, simplement fer la fotografia i llestos.
Josep Avilés. fotògraf 