Avui, avui dilluns dia 30 de setembre (i amb unes temperatures excepcionalment altes per l’època) he llegit un article – Exposeu les criatures al cinema mut – on l’autor – Àlex Gutiérrez explicava que als nens no els hi fa falta que el cinema tingui àudio de veu per entendre la pel·lícula, amb la imatge li és suficient, només activant la seva imaginació. En fotografia, passa quelcom similar. No fan falta ni explicacions (o no haurien d’haver-hi explicacions addicionals), amb la contemplació de la imatge ha de ser suficient, cadascú ha de treure les seves conclusions, o si volem dir-ho d’una manera més simple, gaudir en silenci de la imatge.
Ahir vaig veure a Filmin, la pel.licula Ida de Pawel Pawlikowski, una interessant posada en escena, no nomès pel tema (bastant dramàtic, s’ha de puntualitzar), també per la fotografia, la distribució fotogràfica de les imatges a les seves seqüències, així com la il.luminació, fa que estiguem atents a tota la història. Mostraré unes quantes imatges perquè poguem analitzar-les, i veure aquesta manera de treballar tan ben aconseguida.
Escena de la película Ida de Pawel Pawlikowski. Llum zenital
Una il.luminació zenital que no deixa indiferent, al igual que la il.luminació de tota la película. A simple vista és bastant senzilla, nomès necessita un control exacte amb fotòmetre per evitar que altres parts de la escena quedin en segon pla a nivell lumínic. Podria ser que per la banda dreta de la columna, i a la dreta de la petita espelma haguès posat també alguna finestra de llum per fer l’ambient més íntim.
A exteriors ja és més complicat, o es porta un canó de llum molt ben tamitzat o aprofita la llum real d’un dia emboirat o tot a la vegada. Em sedueix no saber 100% com ho va fer, ja que m’obliga a pensar i estructurar com haurà fet l’esquema de llum, per mirar d’adaptar-lo algun dia a les meves imatges. No direu que aquesta escena no emociona, la composició, i la llum ajuden molt a entrar en escena, un personatge pregant i l’altre esperant pacientment que acabi.
Les dues següents imatges, no nomès juguen amb la llum, també juguen amb la composició de càmera, molt trencadora i valenta, m’agrada moltíssim aquests espais “negatius” o “claustrofòbics” que va servir el director, Pawel Pawlikowski.
Ens fa entrar en una intimitat que no gosaries fer-ho si estiguessis present. M’agrada molt a la primera imatge com afegeix certs elements que no destorben, al contrari, com la part de la porta difuminada que ajuda a situar el personatge dins l’espai. El director fa servir bastant aquest “efecte” d’espai “negatiu” i “molest” per complementar les imatges.
El cinema ens ajuda a ser millors fotògrafs, si les pel.lícules compten amb uns directors i directors de fotografia amb un punt de vista molt especial, com és aquest cas.
No us agradaria veure el film i gaudir com jo ho vaig fer ahir?
Josep Avilés. fotògraf 